Rita Puig-Serra és una d’aquelles fotògrafes que domina tant projectes personals amb una veu pròpia molt característica amb encàrrecs comercials. El seu primer projecte, Where Mimosa Bloom, va ser publicat el 2014 per Editions du Lic amb una gran repercussió al circuit nacional i internacional de festivals i esdeveniments fotogràfics, així com publicacions en mitjans. El 2016 va rebre juntament amb Dani Pujalte la beca 20è Fotopres La Caixa per fer l’obra Good Luck with the Future, un altre projecte de gran impacte. Després va treballar a Hiberticer amb Salvi Danés i David Bestué amb el suport de Terralab.cat. Acaba de publicar el seu nou fotollibre Anatomy of an Oyster amb Witty Books, projecte que va resultar guanyador de la desena edició d’Art Photo Bcn i que serà protagonista de la gràfica, així com d’un espai d’exposició a la fira del 6 al 9 de juny al Disseny Hub Barcelona.

El seu treball està travessat per la literatura, gira al voltant del concepte d’identitat i com es redefineix al llarg de la nostra vida. Els textos que esquitxen la seva obra requereixen tanta atenció o importància com la impecable imatge que els compon. L’imaginari poètic de la seva imatge es reactiva amb ells explorant l’essència de les relacions humanes i la influència que tenen l’amor, la mort, la sort o els records en la construcció de nosaltres mateixos. Comentem amb ella alguns aspectes del seu treball i trajectòria i ens acerem així a un projecte tant interessant com necessari.

Enhorabona, Rita, estem encantats de comptar amb tu en aquesta onzena edició. La teva formació és força més àmplia que la fotogràfica. Humanitats i Literatura Comparada és un bon brou de cultiu per a la teva manera de fer. Com entra la fotografia a la teva vida? En quin moment penses conjugar fotografia i escriptura d’una manera tan fluida i ben orientada? T’has trobat amb traves entre els puristes dels dos camps o hi ha hagut una acceptació orgànica de les teves propostes com un tot indissoluble?

Primer de tot, agrair-vos a vosaltres el premi i a Còpia el premi Copes Wall Award. Estic molt feliç de formar part d’aquesta edició i emocionada de poder presentar el projecte a casa.

La fotografia va entrar a la meva vida per Dani Pujalte al voltant del 2013. Som amics de tota la vida i érem parella en aquell moment. Ell estudiava Fotografia a l’IEFC i jo treballava a l’editorial Ariel. L’ajudava amb els seus treballs de l’escola, m’explicava què feien a classe i tenia muntat un laboratori a casa on em va ensenyar a revelar. La seva passió pel que estava estudiant em va anar contagiant, fins que recordo un dia que, amb la boca petita, vaig dir que m’agradaria fer un curs de foto perquè allò m’estava entusiasmant molt.
El primer projecte que vaig fer, Where Mimosa Bloom, ja va començar com una conjugació de foto i text. Per mi és molt natural, vinc de formació literària i tant l’escriptura com la lectura sempre m’han acompanyat. A més, el meu primer gran referent va ser Sophie Carrer. Va sorgir així des del primer projecte i de forma orgànica ha continuat així en els següents. Per mi, un acompanya i nodreix l’altre i, encara que el pes important del projecte el té la foto, el projecte no acaba d’estar complet sense el text.

També tens formació en Disseny Gràfic, ets una veritable dona orquestra! Què extreu de la teva formació en disseny per als teus projectes fotogràfics? T’agrada orquestrar tot el procés o delegues a equips especialitzats? Com és treballar en projectes de Rita Puig-Serra, un procés individual i solitari o un procés d’equip de professionals?

Vaig estudiar un postgrau de Disseny Gràfic mentre treballava a Where Mimosa Bloom. I, de fet, la maqueta del llibre va ser el projecte final del postgrau. Em sentia limitada a l’hora de posar a la pàgina i volia tenir unes nocions. Però, en realitat, per a la resta de llibres sempre he comptat amb dissenyadors: Pol Pérez per a Good Luck with the Future i Ana Domínguez Studio per a Anatomy of an Oyster. M’agrada molt treballar en equip i que els projectes s’enriqueixin, creixin i es poleixen, amb la mirada i el treball de dissenyadors i editors. Generalment, els meus projectes tenen diversos temps: un temps, el més llarg, de la soledat, en què conceptualitzo i tret les fotos; i un altre temps d’obertura, en què el projecte és vist per més ulls i acaba d’agafar forma.

En el teu trajecte podem veure un ball equilibrat entre l’autoria compartida i l’autoria en solitari des del teu jo més profund amb la teva pròpia veu. Com es treballa millor, sola o acompanyada en conceptes d’autoria? És el projecte el que t’exposa a aquesta tessitura o decideixes primer la companyia i després la temàtica? Com sorgeixen aquest tipus de coautories?

He treballat amb altres autors en dos projectes: Good Luck with the Future i Hiberticer. En el primer cas, va anar amb Dani Pujalte. Com he comentat abans, gràcies a ell vaig començar amb la foto. També m’havia ajudat moltíssim amb Where Mimosa Bloom, de manera que va sorgir de manera molt natural fer el següent projecte junts. Un projecte que, a més, i sense nosaltres ser conscients des del principi, va acabar tractant sobre la nostra pròpia ruptura com a parella. A Hiberticer, vaig treballar amb Salvi Danés i David Bestué. En aquest cas va ser per la beca Terralab que, d’entrada, tenia el propòsit d’ajuntar dos fotògrafs, que no s’havien de conèixer perquè es treballessin junts. Després, la parella escollia un tercer autor, que en el nostre cas va ser David Bestué, per fer el projecte conjuntament. En tots dos casos, he après moltíssim. Em sembla fascinant i molt enriquidor poder veure com treballen altres autors tant en l’àmbit de conceptualització com de formalització. I també, compartir maneres de treballar i gestionar fins on arriba cadascú amb les seves idees, per veure posteriorment com aquestes idees, combinades amb les de l’altre, agafen vida pròpia. Tanmateix, per treballar i aprofundir sobre temàtiques de la meva intimitat, només ho puc fer sola, ja que, justament, aquest exercici d’introspecció que em projecta a realitzar un projecte personal és un camí que necessito fer en solitud.

Has participat en festivals i esdeveniments fotogràfics amb projectes personals i intimistes de temàtiques crues. Com s’afronten des de projectes sortits tant de dins l’opinió de tercers des del món estrictament fotogràfic? Com has pogut no perdre la tendresa i la delicadesa que et caracteritza en un circuit tan ràpid deglutint autories i projectes?

Crec que hi ha dos recursos que m’ajuden moltíssim a l’hora de fer front a l’opinió de tercers quan abordo temes personals. El primer, que m’anima molt al llarg de tot el procés de creació, abans que el projecte vegi la llum, sobretot quan tinc dubtes sobre si continuar o no, és pensar i donar valor a projectes, llibres, pel·lícules d’altres persones que tracten també temàtiques íntimes. Pensar com aquestes narratives m’han ajudat a mi, m’enforteix i em dona energia i valor per continuar.
Després, un cop el projecte acabat, i això ho he sentit molt amb Anatomy of an Oyster, donar-li el valor real que ha tingut per a mi tot el procés em reconforta moltíssim. Al final, independentment de si el projecte és rebut de millor o pitjor forma, hi ha una cosa que roman intacta que és, justament, aquest valor: el com m’ha ajudat a realitzar-lo a un nivell més personal, vital. Crec que no perdre aquest focus és bàsic.

Centrant-nos en el projecte amb què has guanyat la desena edició, Anatomy of an Oyster, explica’ns el germen del projecte. D’on sorgeix la necessitat de transmetre i quin és l’objectiu final d’un projecte tan intimista i sòlid connectat estretament amb Where Mimosa Bloom, el teu projecte anterior. Explica’ns el que tu vulguis dels dos processos.

El projecte neix de la necessitat d’explicar allò que mai em vaig atrevir a explicar a la meva mare, que va morir el 2008: els abusos que vaig patir a la meva família sense saber-ho. Where Mimosa Bloom, que havia publicat el 2014, és un projecte de dol per la seva mort. Sentia que allà no havia estat sincera del tot; el tema dels abusos havia quedat molt arrelat i necessitava treure’l també a la llum. Com que els llibres són la forma que he trobat per establir-hi un diàleg, vaig tenir clar que en volia fer un en què, d’alguna manera, aconseguís explicar-lo, alhora que m’ho explicava a mi mateixa. Per això, necessitava traçar un relat del que havia passat. Quan es converteix en projecte, l’experiència passa a ser com un objecte que es pot col·locar al món i del qual es pot parlar millor. Fora del cos, situada en un altre lloc, aquesta experiència es pot contemplar des de diferents angles. I és precisament aquesta transformació de l’experiència en un objecte -un llibre-, que pot ser revisitat, allò que volia fer. Al final, buscava anar molt a dins, per treure i col·locar fora.

El teu llibre editat amb Witty Books destil·la sobrietat i maduresa. Des del disseny fins al paper i la seqüència transmet una elegància i un poètic apropament a una experiència crua. Es desprèn una veritat hermètica que els textos apuntalen sense assenyalar, com en el cas de les imatges d’arxiu familiar i les executades per tu. En què es diferencien els dos processos dels dos projectes més intimistes?

Com he comentat, Anatomy of an Oyster neix com a continuació de Where Mimosa Bloom. Aquest darrer acaba amb una carta oberta a la meva mare que, d’alguna manera, he intentat continuar, encara que de manera fragmentada, amb Anatomy of an Oyster. És, justament, el que és callat a Where Mimosa Bloom, cosa que sentia que volia expressar a Anatomy. Però també necessitava mostrar la dificultat d’explicar una veritat crua, vergonyosa i dolorosa. I d’aquí, comptar sense comptar del tot.
D’altra banda, gairebé deu anys separen un projecte de l’altre. Where Mimosa Bloom va ser el primer projecte que vaig desenvolupar, alhora que aprenia la tècnica fotogràfica. Crec que el resultat, amb tots els seus encerts i els seus errors, evoca honestedat. Però el llibre també té una mica d’ingenu, un punt naïf, del qual fa alguna cosa sense saber del tot el que està fent.
Vaig abordar Anatomy of an Oyster des d’un punt molt diferent. Per mi era molt important que destil·lés també honestedat i veritat, però es tractava d’un desafiament molt diferent de Where Mimosa Bloom: deu anys després, amb tot l’après, viscut i madurat, i amb un tema molt dur i incòmode. Tant la mirada com el punt de partida són uns altres. El que primer va sorgir de manera completament natural, no era una honestedat buscada. Aquí he hagut d’anar a buscar-la i trobar la manera de formalitzar-la.

La presència dels llibres t’acompanya als teus projectes fotogràfics i més enllà. Has treballat a editorials des dels teus inicis professionals. Quin pòsit t’ha deixat aquesta experiència a les grans editorials? Com ha estat la teva feina a Terranova, una de les editorials més delicades del panorama nacional? Què va primer, el llibre o el projecte fotogràfic? Com treballes, les imatges des del text o el text després de la imatge?

Com comentava al principi, els llibres m’han acompanyat des de sempre. I, de fet, la meva formació és humanística i literària i vaig començar al món professional treballant al món editorial: Seix Barral, Planeta Infantil i juvenil, Ariel. Després va venir Terranova, on va ser un somni poder treballar: hi vaig poder combinar les meves dues grans passions, foto i llibres. Vaig conèixer fotògrafs que admiro i vaig poder veure la seva manera de treballar. Vaig conèixer també llavors Pol Pérez (que va dissenyar Good Luck with the Future) i Ana Domínguez (dissenyadora d’Anatomy of an Oyster). Vaig aprendre moltíssim de Luis Cerveró i de com publicar llibres meravellosament editats. Jo estava acostumada a treballar en una gran editorial, on totes les funcions estan superacotades i definides. A Terranova, en canvi, feia de tot: des d’anar a Correus a enviar els llibres que es venien per la web, a la impremta el dia de la impressió d’un llibre, proposava autors i projectes que pensava que podien ser interessants. Anava al dipòsit a deixar els llibres, i també a fires. Estic superagraïda del temps que vaig passar allà i de tot l’après.

En el meu cas, sempre va primer el llibre. És a dir, penso des del principi en el format final com a llibre. Així, intento crear una narrativa prèvia, que després es veu modificada, però que per mi és essencial per anar pensant les imatges que necessita el projecte. Preparo una llista clara d’imatges que vull disparar i les trec. En acabat, moltes se’n queden fora. De tota manera, durant tot el temps que dura el procés de la creació del projecte, molts anys en general, també tret en paral·lel de manera completament lliure. I apareixen imatges que, encara que no estiguessin pensades ad hoc per a aquest projecte, estan completament tenyides per ell, ja que s’han realitzat en un moment en què tota la meva energia estava focalitzada en el projecte. I moltes vegades aquestes imatges també passen a formar part del projecte. El text ho escric al final, en general. Tot i que li he anat donant voltes mentre disparava, seleccionava i altres, em poso a escriure-ho un cop ja tinc la seqüència d’imatges clara.

Per acabar, hem de fer-te la pregunta de rigor. Què ha de tenir una imatge per emocionar-te?

La resposta, crec que també de rigor: diria que veritat.

Mil gràcies, Rita.

Mil gràcies a tu, Isabel 🙂