Gustavo Alemán és fotògraf, editor, professor i activador del món de la fotografia des de perspectives tan variades com connectades entre si. Com a autor publica el seu primer llibre autoeditat “(No) sóy de aquí” el 2013 com a Cuaderno de la Kursala. Entre les seves múltiples accions ha fundat el Photobook Club Múrcia i és membre del col·lectiu underphoto, amb el qual desenvolupa projectes de difusió de la fotografia contemporània com Full Frame (xerrades amb fotògrafs nacionals al CENDEAC de Múrcia) o Panorama (una convocatòria oberta per valorar el treball de fotògrafs vinculats a la Regió de Múrcia). Ha col·laborat com a professor de fotografia amb escoles de Madrid, Barcelona i Alacant, així com el Títol de Experto en Fotografía Contemporanea de la Universitat d’Alacant. Va crear i dirigir a Múrcia la galeria d’art especialitzada en fotografia Gats de Mart entre els anys 2009 i 2012. El 2014 va fundar l’editorial Fuego Books juntament amb la seva germana Ángela. Foc Books publica fotollibres d’autors nacionals i estrangers i el seu èmfasi és la difusió de projectes que parteixen de l’experiència personal, però alhora serveixen de reflexió, opinió i crítica sobre la realitat contemporània.

Aquesta polièdrica persona del món de la imatge ha col·laborat en edicions anteriors d’Art Photo Bcn així com de molts altres festivals i reprèn la seva presència a Barcelona com a visionador i amb un premi concret lligat a la seva última iniciativa, la beca FUEGO. Comentem amb Gustavo les bondats del circuit del qual participa i com continuem connectats gràcies a això.

Dins el circuit de la imatge has estat en gairebé totes les posicions possibles. Amb quina de les teves iniciatives et sents més còmode? Quina d’aquestes caretes identifica més Gustavo Alemán i se sent més capaç d’aportar?

Això d’haver portat caretes diferents té diverses causes. La fascinació per la foto és a la base de tot això, és clar. Però tampoc cal deixar de banda el fet que, en un sector tan precari, també es converteix en una necessitat provar diferents activitats a la recerca d’una que ens funcioni. L’altre camí possible és hiper especialitzar-se en alguna cosa, però crec que el meu temperament una mica impacient m’ha impedit estar tan concentrat en una sola faceta el temps necessari. La síndrome de l’impostor és una cosa que caracteritza moltes de les persones que ens apropem a aquestes activitats culturals, però jo veritablement crec que he tret partit del meu privilegi, del meu relatiu do de gents i de la pura sort per fer totes les coses que he fet molt més que uns coneixements amplis o una visió singular. En aquest sentit, em sento de vegades un turista en tots els terrenys que trepitjo.

Sense ser gestor cultural ni professor, fer xerrades i impartir classe m’ha fet molt feliç i sense ser un editor de veritat, formar part de la història d’alguns llibres que estimo també és una gran satisfacció. Gairebé totes aquestes alegries han estat a més treballant amb altres persones, cosa que sempre és un desafiament i una negociació, però que quan surt bé et permet arribar més lluny del que arribaries en solitari. De les incomptables vegades que m’he equivocat prefereixo no recordar-me’n gaire.

Has tingut una galeria especialitzada en fotografia quatre anys des de la perifèria. Tot un repte que ben segur t’ha donat un background molt interessant. Quin era l’enfocament de la línia de treball de la galeria? Com va ser acollir a Múrcia una iniciativa d’aquestes especificitats?

No cal incidir gaire a treure’s mèrits i minimitzar el que un ha fet, però encara amb això, anomenar-lo galeria potser ens fa imaginar una realitat que no era exactament així. Va ser un projecte més propulsat per la il·lusió i la inconsciència (a més de per la possibilitat puntual de poder afrontar-lo materialment) que per establir una estratègia o tenir un desig d’ocupar un lloc concret en un sistema que, per descomptat, no coneixíem en absolut per aquestes dates.L’acollida va ser bona, però podríem haver explicat molt més el que estàvem intentant fer i haver generat una petita programació cultural al voltant del nostre espai que creés públic i ens apropés als creadors del nostre entorn. Aquest desconeixement del context local i general, i intentar fer la guerra pel teu compte, no són camins per a cap iniciativa duradora. Ens refiem dels nostres gustos, que són molt importants sempre perquè diuen molt de cada persona, i ens movia el desig imprecís d’apropar la fotografia a la gent. Però la manera, ingènua probablement, era fer-ho oferint còpies a un preu assequible. Això està bé, però ara penso que hauria d’haver estat acompanyat de moltes altres accions. De vegades la il·lusió i l’energia no coincideixen en el temps amb el coneixement de l’entorn on et mous i una actitud més reflexiva. Però igualment va ser un aprenentatge enorme i una manera d’aprofundir en aquesta història d’amor amb la fotografia.

El format llibre t’atrau des dels teus inicis fotogràfics tant pel teu projecte del 2013 com en formar part d’iniciatives i clubs de lectura. Com se t’acut desenvolupar el teu propi segell editorial? Dels títols que has publicat, amb quin et sents més encertat?

A vegades tens fogonades i idees que poses en marxa sense tenir gaire clar el full de ruta. Penso que així ha estat amb gairebé totes les coses que he fet, encara que al meu fur intern m’imagini com una persona racional i moderadament reflexiva. La idea de Foc Books ve del procés d’autopublicar, amb l’ajuda de la Kursala, el meu llibre de fotografia. Va ser un curs accelerat de coses de què sabia molt poc, amb uns terminis molt ajustats i un resultat que, pel bon fer dels professionals involucrats i el moment en què va sortir, va funcionar millor del que jo esperava. El virus dels llibres, que havia tingut dins tota la vida, es va reactivar en aquest procés i, com sempre dic, si bé no estava segur de tenir molts llibres de la meva autoria a dins, sí que pensava que hi havia altres llibres que valdria la pena ajudar que existissin.

El resultat de tot això ha estat una editorial guadianesca, que alterna períodes de molta activitat amb altres instants d’animació suspesa, que ha publicat uns quants llibres en els 10 anys de vida. Llibres que tenen en comú principalment que són els llibres de debut dels seus autors en la majoria dels casos, que no comparteixen un mateix format material i que generalment lidien amb històries personals expressades d’una manera diferent de l’habitual. Per bé o per mal, és un projecte editorial que s’assembla al principal responsable. És molt difícil activar una editorial des de la perifèria, especialment si no és la teva activitat principal. El ritme de publicació de llibres ha crescut més que el públic que els llegeix, i crec que aquest és l’autèntic repte que hauríem d’atendre d’alguna manera.

Respecto al libro del que más orgulloso me siento, pues sin desmerecer al resto (los quiero a todos) nuestra antología basada en Twin Peaks (A Place Both Wonderful and Strange) es un libro que, con todos sus errores, ocupa un lugar muy especial en mi corazón.

Vas ser alumne d’EFTI i vas passar a ser professor de la mateixa escola. Com va ser aquest trànsit? Què li diria el Gustau professor actual al Gustau alumne als seus inicis? Desenvolupes el teu treball docent a diverses escoles i institucions que t’aporten una visió àmplia del tema, que ens falta en l’aspecte pedagògic perquè es valori més la imatge i les seves implicacions? Parla’ns una mica de la beca FUEGO, com sorgeix la idea.

En realitat, vaig trigar molts anys a arribar a EFTI, però és increïblement especial per a mi tenir l’oportunitat de fer classe on vaig estudiar, encara que vaig ser un alumne poc memorable. El Gustau professor li diria al Gustau alumne almenys dues coses: que cregués una mica més en si mateix i que la nebulosa intuïció que la fotografia formaria part de la seva vida era absolutament certa.

No sé si tenim mancances pedagògiques greus, encara que sí que penso que hi ha alguns professors encara molt allunyats de la pràctica contemporània que encara ensenyen fotografia com ells la van estudiar. Crec que és molt important conèixer el passat, amb una revisió crítica constant de com s’aborda, però també cal reflexionar sobre el món d’avui i la seva importantíssima relació amb la imatge. Les nostres carències principals crec que tenen a veure amb la manca d’un teixit professional que permeti que la gent desenvolupi les seves activitats en unes condicions materials dignes. Estem en un sistema que contínuament expulsa gent amb idees i maneres de veure el món valuós que, després d’esvair-se l’entusiasme dels començaments, no veu manera de fer-ne el suport i l’abandona completament. No ens podem permetre aquesta sagnia de talent.

La Beca FUEGO neix d’una necessitat de fer servir el privilegi propi de maneres més útils i que afectin més gent. Si, en la meva situació actual, puc crear petites activitats amb un impacte positiu i que acostin més persones al món de la foto, estic encantat de fer-ho. La primera ha estat un curs de seguiment de projectes fotogràfics, cosa que personalment m’interessa molt. I com que a més crec que jo no tinc totes les respostes, millor per això envoltar-se de gent interessant i amb idees diferents, persones amb qui tingui afinitat personal i que facin més ric i divers qualsevol projecte en què s’involucrin. Els meus recursos i coneixements són limitats, però m’agradaria que la Beca Foc prendrà diverses maneres diferents. Per això el premi que donarem a Art Photo Bcn, on sempre és un gust tornar.

A Art Photo Bcn vens com a visionador. Què penses del circuit de portfoli review, continua sent necessari el sistema de festivals i visionats per als autors actuals hiperconnectats? Què busques als visionats d’Art Photo Bcn? En què consisteix el premi que aportes? Quins consells donaries a qui inicia els seus passos al circuit fotogràfic nacional?

He manifestat diverses vegades la meva complexa relació amb el món dels visionats. D’una banda, crec que aquestes trobades professionals entre creadors són molt valuoses i es poden treure conclusions útils. A ells pot acudir una persona amb un treball en curs, a la recerca d’un feedback d’hora (que cal saber gestionar) o algú amb la feina ja acabada, a la recerca d’oportunitats de donar visibilitat o produir-lo. El problema sorgeix quan el feedback és de baixa qualitat. Els visionadors tenim una parcel·leta de poder sobre la vida d’algú, ni tan sols momentàniament, que cal saber gestionar bé. Comentaris que per a nosaltres són un fangar més poden tirar per terra la feina de gent en coses que els importen molt i a les quals se senten molt propers. El respecte al treball aliè i expressar la nostra opinió, però d‟una manera que serveixi al nostre interlocutor haurien de ser els pilars en aquestes activitats. D’altra banda, també em frustra una mica que de vegades del costat dels professionals no estem en posició d’oferir res de tangible i podem acabar oferint feedback a projectes ja conclosos que el que necessiten és vies de visibilització. Tot això fruit de la precària situació a què al·ludia en respostes anteriors. De nou, jo no soc aquí per canviar les coses perquè no és al meu abast, però coses com aquest premi penso que poden ajudar.

Aquest premi és un petit ajut econòmic per al projecte que hagi considerat més prometedor en el transcurs dels visionats. No comporta cap compromís editorial ni de cap mena ni requereix una justificació posterior de què s’ha fet servir l’import del premi. No busco res en concret als visionats, però posats a desitjar, m’encantaria veure projectes que tinguin una dimensió estètica nova que deixi entreveure idees igualment noves.

Els consells que donaria a algú que comença és que, encara que la seva feina fos individual, creés xarxes i s’ajuntés amb persones amb les mateixes inquietuds. En persona o en línia, compartir la càrrega ho fa tot més senzill. I sobretot que truqui a moltes portes, que no es desanimi i que no us oblideu de gaudir de tot el que està fent.

Per acabar, la pregunta de rigor que fem als nostres entrevistats. Què ha de tenir una imatge perquè t’emocioni?

És difícil de posar això en paraules, però, com va dir un jutge dels Estats Units quan li van demanar definir de manera precisa que era o que no era material d’índole obscena va dir “ho sé quan ho veig”. És tremendament subjectiu i canviant. Tant de bo el pugui trobar al festival.