Carles Taché és d’aquells agents de l’art que són una enciclopèdia vivent de coneixements i emocions vinculades a la creativitat amb una biografia que dona molt més que una entrevista. Pertany a aquesta generació de galeristes de vocació infrangible que eren la clau de la connexió entre el col·leccionista i l’autor. Per les sales i les iniciatives, amb 36 anys de trajectòria, han passat protagonistes de l’art contemporani que després tots hem estudiat i han estat mundialment reconeguts. Un model de galerista que enllaça amb la idea del marxant del s. XIX i que tenia aspecte de ser l’acompanyant i el cuidador dels seus artistes amb una relació estable i prolongada en el temps, més enllà de modes i esdeveniments. Una relació tan personal que es transmet en el tracte directe amb tothom que visita la seva sala.En aquesta novena edició s’implica al nostre esdeveniment com un dels activadors clau del panorama de la nostra ciutat. A la seva trajectòria se sumen haver format part d’esdeveniments com ARCO o la creació de la Fundació Tàpies pel que és per a nosaltres tot un honor que formi part d’Art Photo Bcn amb un estand i que ens ajudi a continuar millorant per aconseguir un esdeveniment artístic a Barcelona lligant l’esfera comercial de l’art amb la fotografia i creant el punt de trobada adequat per a galeries, públic i autors i autores.
Has format part de comitès de selecció de fires de primera fila i coneixes els secrets de Barcelona com pocs. Ens interessa molt saber què en penses d’una iniciativa especialitzada i de dimensions reduïdes com és la nostra. Què ha de tenir una fira d’art a Barcelona per crear expectació?
Penso que la importància d’una fira no és la mida sinó la qualitat i la selecció. Per crear una fira a Barcelona a escala internacional cal el suport i la voluntat política. Sense això i sense una bona filosofia de projecte, és molt difícil que una fira tingui la repercussió que una ciutat com Barcelona necessita. És important consolidar el circuit local. La fira que proposeu és un format adequat i al nou emplaçament és una gran oportunitat.
Aquest any posem l’accent a donar suport i defensar les galeries de la nostra ciutat acompanyades per un grup reduït de galeries de fora seleccionades per Vicenç Boned, abans galerista també. Què és el més rellevant que ha de saber una persona que es vol dedicar al món de la galeria? Com vas trobar la teva vocació?
Actualment, una persona que decideixi obrir una galeria ha de tenir una gran vocació i estar disposat a patir avatars i decepcions. La meva vocació va venir pel meu entorn familiar i Antoni Tapies va ser qui em va animar a dedicar-me a aquesta professió, he de dir que em va obrir un món per al meu desconegut fins aleshores. No he flaquejat mai del meu projecte, però sí que he tingut decepcions. A un jove que comença a treballar a una galeria li destacaria que no pot renunciar mai al seu projecte. Els bons i mals moments conviden sempre a la reflexió i no s’ha de rendir mai.
Aquest any per primera vegada estructurem els espais en només projecte d’autors emergents i no tan emergents, amb alguns històrics com Ramón Masats, que ens presentes des de la teva galeria. Què ens pots explicar del projecte que tindràs al teu espai? Com és la història central d’aquesta connexió amb Masats?
Tenia a la meva biblioteca el llibre “Neutral Corner” amb un text d’Ignacio Aldecoa, escriptor i poeta, compost per catorze capítols que il·lustraven recíprocament amb les fotografies de Ramón Masats, llibre comprat per atzar al Mercat de Sant Antoni (Barcelona) i la seva adquisició em va motivar per demanar a Masats una selecció de fotografies per a un portfoli, i són les set fotografies que presentaré a l’espai d’Art Photo Bcn.
La relació entre artista i galerista ha donat per a molta literatura i especulació. Se’l pinta com el dolent de la pel·lícula. Hi ha qui diu que el model de galeria a la vella usança s’extingirà per les aplicacions dels nous mitjans de comunicació que fan més autònom als artistes. Com veus el panorama futur?
És massa fàcil pensar que el galerista és el dolent i l’artista és bo. He tingut relacions de veritable amistat i complicitat amb la majoria dels artistes amb qui treballo, ja que crear distàncies no és bo per a cap dels dos. El galerista aporta a l’artista principalment seguretat a la seva feina i companyia a la seva vida professional. Sovint he de dir que l’ego és el principal destructor de l’artista i la seva obra. No sé com ha de ser l’artista per formar part de la galeria, però sí que sé que quan ho vegi sabré reconèixer-ho. Les noves tecnologies poden enriquir el mercat econòmic però no la qualitat de l’art. No he introduït cap mena d’actualització, sempre he mantingut una relació cos a cos. No visc malament el relleu generacional, és lògic i normal.
