Noa Omedes, directora artística de la Fundació Carmen i Lluís Bassat, representa un dels sectors menys comuns del circuit de l’art. És col·leccionista de casta i formació, així com dona i jove. L’última és una característica que se soluciona amb el temps, però el seu treball tenaç des de la Fundació que porta el nom dels seus avis i en què té un paper actiu, la Fundació Carmen i Lluís Bassat, així com la seva formació i inquietuds fotogràfiques ens porten a posar-hi el focus per comentar l’actualitat del sector, la seva visió i algunes coses més.
Per segon any consecutiu ens visita a Art Photo Bcn per atorgar un premi d’adquisició a la secció fira, però a més aquest any participa en els nostres visionats per aportar el seu feedback transversal als nostres seleccionats. Una experiència de doble direcció que estem segurs que serà enriquidora per a tothom.

La teva formació a Belles Arts t’ha portat a situar-te darrere de la càmera i veiem que ara et dediques enterament a la gestió de la col·lecció. Com és aquest canvi del qual és purament creatiu al que és creatiu des de la gestió?

La meva formació a Belles Arts m’ha dotat d’una sensibilitat i coneixement profund del món de l’art, més enllà del que s’hauria imaginat en qualsevol altra carrera. No vaig anticipar mai que acabaria involucrada en la gestió d’una col·lecció. El canvi del qual és purament creatiu al que és creatiu des de la gestió ha suposat un ajust en el meu enfocament i responsabilitats, però encara és un camí que em permet explorar la meva passió per l’art. Treballar a la Fundació m’ha brindat experiències úniques i l’oportunitat de conèixer persones que sempre he admirat. Observar el funcionament intern del món de l’art diàriament em proporciona un creixement constant tant en l’àmbit personal com professional.

Dins de la Fundació, quin és l’aspecte que més t’entusiasma? Quina és la vostra perspectiva i valoració del fet fotogràfic?

El que ens entusiasma més a la Fundació és fomentar i promoure l’art i la cultura. Valorem la fotografia com a eina poderosa per reflexionar sobre la societat i generar diàlegs significatius. Estem compromesos amb promoure la creativitat i la innovació dins aquest medi artístic.

Quin paper ha tingut la fotografia a la vostra Fundació i com veus el futur d’aquest mitjà?

La fotografia ha anat adquirit un paper cada cop més important a la nostra col·lecció i això és el resultat del nombre de peces adquirides recentment, cosa que alhora reflecteix el nostre compromís amb l’art fotogràfic i la rellevància que per a nosaltres té en el panorama artístic contemporani. El nostre objectiu és continuar expandint i explorant noves possibilitats dins aquest mitjà en constant evolució.

Tornant sobre la teva formació en Belles Arts i Fotografia, has presentat una mostra de la teva autoria en què el tema central són els cels i en què uses tant pintura a l’oli com a fotografia. Què suposa aquesta ambivalència de mitjans en els teus projectes creatius?

No recordo un moment a la meva vida en què no hagi pintat o dibuixat. La meva passió per la fotografia també va sorgir a una edat primerenca Vaig tenir la sort que els meus pares em regalessin una petita càmera compacta quan vaig fer 8 anys, quan van detectar el meu interès per la fotografia. Des de llavors, no he deixat de fer servir algun tipus de càmera, cada dia de la meva vida. La combinació de pintura i fotografia ha ampliat la meva capacitat d’expressió. No puc imaginar la meva feina artística ni una possible evolució sense aquesta compaginació de mitjans. La pintura m’ofereix la llibertat d’expressar les meves emocions de manera subjectiva i més automàtica, mentre que la fotografia em permet capturar la realitat de manera precisa i detallada. Aquesta ambivalència de mitjans m’ha permès explorar la intersecció entre el que és real i el que és imaginari, i ha estat fonamental en el meu desenvolupament com a artista.

Com et defineixes, com una pintora que fa fotos o com una fotògrafa que hi pinta?
Fins fa un parell d’anys t’hauria contestat era una pintora que fa fotos, però des de la pandèmia he notat un canvi i crec que ara soc més una fotografia que pinta. De vegades em sento més lliure pintat i de vegades més lliure fent fotos. El que sí que et puc dir és que en tots dos soc molt exigent.

Explica’ns una mica del projecte, ja que el cel és molt ampli i dona per a molt.

La meva passió pel cel s’ha entrellaçat estretament amb el meu aprenentatge fotogràfic. Des d’una edat primerenca, he fotografiat els cels, trobant fascinació en les formes creades pels elements naturals o construïts per l’home en la immensitat del cel. Durant els meus estudis a Brussel·les, vaig pintar un mural que acompanyava una sèrie de fotografies alterades químicament per a un projecte en què eliminava tot element que no fos el cel de fotografies per crear imatges úniques. Aquest mural, de color blau, representava un cel vist des del pati interior d’un edifici. Recordo clarament el dia de l’avaluació, quan un dels meus professors va qüestionar el to de blau utilitzat, argumentant que “aquell blau no era blau cel”. Aquesta crítica em va fer reflexionar sobre la diversitat del cel, que canvia constantment. Decidida a demostrar-li que el cel no era d’un sol color, vaig organitzar un projecte en què vaig demanar a persones de tot el món que m’enviessin fotos del cel en un mateix dia i a la mateixa hora (29/03/2019 a les 12:00h). El resultat va ser aclaparador: vaig rebre gairebé 800 fotos de cels de 57 països i 288 ciutats diferents. Aquestes imatges es van convertir a la base del meu projecte artístic. Vaig fer servir els píxels de les fotos per crear pintures, col·laborant amb una marca de pintures a Bèlgica per obtenir el to exacte de blau. Amb aquesta pintura vaig fer quadres, també vaig fer collages i muntatges digitals amb les fotos rebudes… A més, vaig crear una guia de colors tipus Pantone amb els diversos tons de blau dels cels rebuts aquell dia. Un dels moments més gratificants va ser regalar aquesta guia al meu professor el dia de l’examen final, quan em va preguntar: “Aleshores, de quin color és el cel?”. Aquest projecte no només va demostrar la diversitat del cel, sinó que també va destacar la connexió entre la fotografia i la pintura a la meva feina.

L’activitat de la Fundació al circuit artístic és molt frenètica, però a la vostra feina hi ha molt més. Us hem pogut veure a la setmana de l’Art a Madrid en diversos esdeveniments aportant premis d’adquisició i recolzant el sector. Quina sensació t’emportes de Madrid, com està el sector de les fires?

L’activitat de la Fundació al circuit artístic és realment frenètica i molt variada. Participar en esdeveniments com la Setmana de l’Art a Madrid ens brinda l’oportunitat de no només contribuir amb premis d’adquisició, sinó també de donar suport activament al sector artístic. Ens agrada conèixer els artistes, que ens obrin les portes dels seus tallers i ens expliquin de primera mà els seus projectes i vivències. Gaudim molt a la setmana de l’art, ja que no només visitarem ARCO sinó que intentem assistir a totes les fires que s’han anat organitzant en les darreres dècades. Creiem que aquestes últimes són molt importants, ja que brinden oportunitats a artistes emergents, a mitjans que no són només els tradicionals i nous moviments artístics que no deixen d’aparèixer.

Quin és el posicionament de la Fundació per donar suport a un sector artístic?

La Fundació es posiciona com un aliat compromès amb el sector artístic, cercant fomentar la creativitat, la innovació i la diversitat en totes les seves formes. A través d’iniciatives com la participació en esdeveniments i fires, la concessió de premis d’adquisició i el suport a artistes emergents i més consolidats, la Fundació s’esforça per promoure el creixement i la visibilitat de l’art contemporani. Organitzem exposicions al nostre museu La Nau Gaudí de Mataró, així com a altres seus com els Instituts Cervantes a altra part del món i altres institucions que ens permeten utilitzar les seves instal·lacions per exhibir la nostra col·lecció. Aquestes exposicions no només ofereixen una plataforma per als artistes, sinó que també serveixen per compartir la nostra col·lecció amb una audiència més àmplia i diversa, contribuint així a enriquir el panorama artístic i cultural.

Quines són les vostres línies d’adquisició? I a Noa Omedes, quin és el tipus d’obra que faria tot el possible per adquirir?

A la Fundació, adquirim obres que ens commouen. Vaig créixer en una família de col·leccionistes i vaig tenir la sort d’acompanyar els meus avis a fires, galeries i museus des d’una edat primerenca, aprenent gairebé tot el que en sé. L’obra o les obres que faria el possible per adquirir són aquelles que m’han provocat una profunda emoció, que m’han impactat fins al punt de no poder deixar de pensar-hi i que no he adquirit, perquè la meva butxaca no m’ho ha permès. Tinc unes quantes gravades a la retina, que reapareixen de tant en tant, demostrant-me com són de poderoses.

Com veus el posicionament de la fotografia al món del col·leccionisme?

La fotografia ha anat guanyant terreny al món del col·leccionisme, sent ara valorada per la seva capacitat per capturar moments únics i explicar històries poderoses. M’agrada veure com la fotografia evoluciona, els fotògrafs cada cop s’atreveixen més, són més creatius. La fotografia s’ha democratitzat, tots tenim una càmera a la nostra mà, molta gent ha descobert o redescobert una passió. Hi ha més fotògrafs que mai allò que ens empeny a ser diferents i més originals que mai. Abans subestimada en comparació amb formes d’art més tradicionals, com ara la pintura, la fotografia ha trobat el seu lloc en galeries i fires d’art. En resum, la fotografia ha experimentat un canvi notable en la seva percepció i ara és àmpliament reconeguda com una forma d’art valuosa i significativa al món del col·leccionisme.

Què ens falta al món de la fotografia i l’art per convèncer nous col·leccionistes?

El desig de col·leccionar art és una cosa que molta gent comparteix, però en temps econòmics difícils, el factor del preu sovint supera la voluntat de compra, sobretot entre els joves. En els darrers anys, hem vist alguns artistes decidits a produir tiratges més grans, a preus més accessibles, per tal d’atreure el públic jove al món del col·leccionisme. Crec fermament que el futur de l’art depèn que aquesta generació més jove, el poder adquisitiu de la qual és limitat i de vegades poc estable, trobin el plaer en el col·leccionisme. Seria beneficiós per al món de l’art trobar maneres d’apropar els joves a aquesta forma d’expressió, com ho han fet moltes marques de moda. És crucial abordar l’elitisme que sovint es percep al món de l’art, ja que molts joves se senten incòmodes en entrar a galeries i altres espais artístics. És una llàstima, pel fet que aquests joves tenen un desig genuí d’explorar i aprendre sobre l’art, però sovint no se’ls ofereix l’oportunitat de sentir-se benvinguts i còmodes en aquests entorns.

Creus que manca divulgació, formació o simplement interès dels sectors sensibles a l’art per acabar adquirint i promovent col·leccions noves?

Sempre cal més divulgació, formació i motivació per promoure col·leccions noves.

Explica’ns coses de la Nau Gaudí a Mataró. Ens interessa conèixer les línies de programació i com s’inclourà la fotografia a les vostres activitats. Quan n’hi ha de visitable actualment de la col·lecció?

La Nau Gaudí de Mataró va ser el primer edifici dissenyat per Gaudí. Va ser un encàrrec de la cooperativa tèxtil de Mataró. Avui dia és el meravellós espai on fa 15 anys que exhibim la nostra col·lecció. Ho fem mitjançant exposicions temporals. Fins avui hi ha hagut dues exposicions de fotografia, una de Cristina García Rodero i una altra de Català-Roca i Manent, coincidint amb el centenari del seu naixement. Estem preparant una altra exposició fotogràfica, probablement per al 2025. La nostra col·lecció de fotografia és força jove, ja que en un inici, ens centrem principalment en pintura i escultura.

Quin és l’objectiu divulgatiu de la vostra fundació?

Donar visibilitat als artistes del nostre país, exposant la seva obra a Espanya i estranger i publicant catàlegs de cada exposició que fem arribar a diferents museus del món.

Quin consell destacaries dels molts que segur que us han donat els vostres avis per afinar l’ull a l’hora d’adquirir una obra?

Els meus avis sempre han confiat en el seu instint i en allò que els mou interiorment en triar una obra. Han demostrat que quan adquireixes una peça que et commou i et connecta emocionalment, és més probable que aquesta adquisició enriqueixi la teva vida de manera significativa. Aprendre a escoltar i confiar en els meus sentiments en seleccionar una obra m’ha permès desenvolupar un gust més autèntic i una connexió més profunda amb l’art que m’envolta.

L’activitat col·leccionista i com a promotor artístic de Carmen i Lluís Bassat es va iniciar donant molta importància a les relacions estretes amb els autors i les autores del seu moment. Com veus aquest aspecte al moment interconnexió virtual que vivim?

A nosaltres sempre ens ha agradat conèixer els autors de les obres que adquirim. Parlar amb ells, saber què busquen, què troben i amb quins treballs seus se senten més satisfets. Això és difícil sense un tracte personal. La connexió virtual ens permet conèixer i descobrir nous artistes i obres d’art que no hauríem pogut arribar si no fos per internet. És un avantatge, ja que gràcies a aquestes connexions virtuals hem pogut establir connexions físiques molt valuoses per a nosaltres.

Continuen sent importants els punts de trobada físics per al sector de l’art?

Al meu entendre sí. Hi ha una gran diferència entre conèixer l’art de la mà de l’artista, el galerista o la persona que conegui millor l’artista que simplement a través d’una pantalla.

A la història de la vostra Fundació hi ha un objectiu iniciàtic pel bé comú. Veiem que a més de la part artística hi ha una atenció acurada cap al desenvolupament d’iniciatives contra problemàtiques de salut pública des de Moçambic o en general sobre la responsabilitat social. Com conjugueu tots dos aspectes?

Totes les accions socials de la fundació es porten de manera privada i en l’àmbit familiar. En un inici l’ajuda anava destinada principalment a Moçambic, però en els darrers anys a causa de la situació del nostre país, es va decidir centrar-la aquí.

Creieu que el món de l’art viu de cara a aquestes problemàtiques?

No, però tampoc d’esquena. Cada cop hi ha més artistes compromesos amb diferents causes.

Per acabar, et faig la pregunta de rigor que fem a tots els nostres entrevistats, què ha de tenir una imatge per emocionar-te?

Perquè una imatge m’emocioni, ha de tenir la capacitat de transmetre una història o una emoció de manera poderosa i autèntica. Ha de captar la meva atenció immediatament i evocar una resposta emocional genuïna. Ja sigui a través de la composició, la il·luminació, el color o la matèria. Ha de provocar en mi alguna reacció emocional, alegria, tristesa, sorpresa o qualsevol altra emoció. En resum, per emocionar-me ha de tocar el meu cor i deixar una impressió duradora a la meva ment.