Negra Mosca és una iniciativa nova dins el circuit d’espais culturals de la ciutat comtal. Una iniciativa que sorgeix entre tres persones actives i activadores per si mateix del circuit fotogràfic com són Marta Sellarés, Romina Aguilera i Sara Sanz. Tres creadores d’imatge que han traspassat cap a l’altra banda, el de la gestió proposant un espai al cor de Gràcia amb molta ànima volent revertir al barri un aire renovat d’activitats i trobada, experimentació i presencialitat de la imatge per apartar-nos un mica de les pantalles i compartir.
S’incorporen a Art Photo Bcn com a talleristes d’una interessant trobada més enllà del que és didàctic. A la sessió «Pràctiques de desaferrament» ens proposen repensar l’autoria i partir del que és compartit per activar els processos creatius, cosa que lliga a la perfecció amb la seva creació i objectius d’aquest nou projecte que va obrir les portes en un Sant Jordi complicat i plujós que no els va aigualir la festa del tot.
Comentem amb elles la seva trajectòria i com han arribat a aquest punt del camí de manera valenta i positiva en un moment especialment peculiar. Què és concretament Negra Mosca? Com sorgeix la idea inicial? Totes tres formeu part del circuit fotogràfic de la ciutat i coneixeu bé l’oferta existent, aposteu per la col·lectivitat i presencialitat en un moment d’individualismes extrems i virtualitat?
Negra Mosca és un espai i alhora és un col·lectiu, és un taller compartit i alhora una proposta cultural i educativa, som tres persones, però també és una comunitat dilatada de gent amb interessos comuns. Neix d’una vivència en un espai, que des de la distància reconeixem com a embrió del projecte. Totes tres vam freqüentar el laboratori de fotografia analògica de la facultat de Belles Arts de la UB, espai que aparentment només existia per poder oferir eines i aprenentatges tècnics, però que permetia la trobada dins una institució amb pocs espais de connexió. També compartim la idea que des dels processos analògics redescobrim la fotografia; experimentant els temps, la limitació, el misteri, la imperfecció i l’atzar. Va arribar el final de l’etapa universitària, ens vam graduar i ràpidament vam trobar a faltar aquest espai, per la qual cosa va néixer el desig de construir una cosa similar fora dels perímetres formatius. Van passar anys abans que es formalitzés en el que hem construït aquests darrers mesos, faltaven recursos, valentia, i les circumstàncies vitals no ens permetien apostar per això. Potser l’experiència de la pandèmia augmentarà la sensació de falta i la urgència de fer realitat aquesta idea.
Tot i que la nostra pulsió fotogràfica va néixer a Belles Arts, coneixem i ens hem format en algunes de les escoles de fotografia de la ciutat, coneixem les propostes culturals de Barcelona i rodalia, també en l’àmbit nacional; festivals, fires, espais expositius i galeries que treballen amb fotografia. No som res d’això i alhora ho som una mica tot.
No hem trobat gaire informació en línia però sí una presència remarcable en xarxes socials. Serà aquest el vostre principal vehicle comunicatiu? Com podrem informar-nos i seguir la vostra activitat? En aquesta breu trajectòria hem vist presentacions de llibres, tallers, xerrades… Com conviu aquesta experiència més social amb la necessitat íntima del procés creatiu dels vostres treballs? És la gestió tan creativa com la mateixa creació de projectes fotogràfics? En quin punt ve Negra Mosca a repensar els espais de trobada més habituals com són les grans institucions?
Per ara sí, fins ara, Instagram i el boca a boca han estat la nostra principal via de comunicació. Ens agradaria poder optar per altres, seria bonic enviar postals amb la programació! Estem treballant diferents vies de difusió, està per veure! Però tenim ganes que els esdeveniments s’estenguin a un públic més ampli, arribant a transcendir els circuits purament fotogràfics.
Ens comencem a qüestionar la necessitat de donar-nos temps i espai per habitar Negra Mosca, materialitzar parts del projecte que encara no hem pogut mostrar i tenir cura. Si trobem aquest lloc còmode on compartir, enriquirà igual el nostre procés creatiu individual com la gestió d’esdeveniments, tallers i trobades.
No pretenem repensar o canviar coses que no estan al nostre abast, el que hem anat fent és fruit de molt de desig per materialitzar allò que ens fa vibrar. Hem participat en estructures de gestió educatives, socials i culturals que no ens han facilitat activar els nostres desitjos, incerteses i posicionaments vitals; aquesta impossibilitat ens ha donat impuls.
Negra Mosca és un espai on es pot parlar de projectes però també de processos, de les certeses i els dubtes, en paral·lel als espais i circuits oficials. Ens allunyem de l’individual, del premi, de la convocatòria, de la competitivitat per oferir aquest espai que ens permet posar paraula a la imatge i imatge a la paraula i trobar-nos sense més fites que la de compartir idees i emocions, pensar en col·lectiu, establir enllaços on la imatge actua com a vehicle.
Acabeu de començar, però la idea ja venia de lluny. Quines coses han quedat al tinter d’aquest projecte inicial? Cap on van els vostres objectius a llarg termini? On us veieu d’aquí a deu anys com a projecte? El taller que ens proposeu per a Art Photo Bcn concorda amb les intencions de Negra Mosca i a més es realitza amb la presència de les tres. Què destacaries d’aquest taller per animar la participació? Quina experiència s’emportaran? Com teniu pensades les dinàmiques de treball en aquestes tres hores intenses? L’autoria individual és un procés a expandir-se mitjançant aquestes iniciatives més lúdiques i col·laboratives?
Moltes coses! Tenim la voluntat de continuar generant propostes entorn de l’artístic, el fet comunitari i el fet educatiu. Per exemple tenim moltes ganes de començar a construir ponts amb els centres educatius de la ciutat i l’àrea metropolitana. No som capaços de veure’ns a llarg termini, però sabem que estem fent allò que volem fer dins de les nostres possibilitats i ens sentim molt afortunades.
Pel que fa al taller, creiem que reflecteix molt bé les idees que intentem transmetre amb Negra Mosca. Ho plantegem com una trobada on sacsejar les idees a través de compartir, jugar i perdre-li por d’experimentar amb els processos personals. Creiem que mitjançant dinàmiques col·lectives l’autoria individual es veu inevitablement enriquida. Hi ha un gran benefici a compartir sense reserves i veure com els altres ens poden ajudar a desembussar frustracions, expandir idees i aprofundir amb diferents punts de vista.
Per acabar la pregunta que fem sempre com a colofó i que ens ajuda a conèixer la vostra vinculació a la fotografia com a espectadores i creadores. Què ha de tenir una imatge perquè us emocioni?
M- Una imatge m’emociona quan m’interroga, m’ensenya i m’amaga alguna cosa alhora. Em fa replantejar la realitat que em mostra i dispara la meva imaginació a la recerca de possibles significats.
R- M’interpel·la sentir el compromís vital de la persona que fotografia aquesta imatge. La seva presència. Quan de manera intangible reconeixes tant de la seva atmosfera en allò que proposa, és una cosa que m’emociona.
S- Sento que una imatge em mou alguna cosa quan l’exercici de posar-hi paraules no arriba a satisfer-me com la representació en si, i és que el llenguatge i la imatge són representacions que encara que se situen al mateix costat del mirall només es freguen. Sempre hi ha una esquerda per a el punt inexplicable o innombrable quan s’activa l’emoció.
