Arianna Rinaldo és comissària independent, docent i editora gràfica freelance. Una d’aquestes personalitats lligades a la fotografia més enllà del rigorós documental, però sense perdre de vista la importància de la imatge com a testimoni. A la seva trajectòria compta amb col·laboracions que l’han portat a fer-se una indispensable del circuit fotogràfic internacional des de molts vessants. Va ser directora de l’arxiu de Magnum Photo a New York (1998-2001) per continuar a Itàlia, fins al 2004, com a editora gràfica de la revista Colors. Va ser la directora de la revista de fotografia documental OjodePez, directora artística del Festival Internacional de Visual Narrative, Cortona On The Move, a Toscana i comissaria convidada de DOCfield, Barcelona. Des del 2012, Arianna resideix a Barcelona, ​​on continua desenvolupant projectes fotogràfics en l’àmbit internacional. És cofundadora i comissària de fotografia a PhEST, festival d’art contemporani a Monopoli a Puglia. Com a visionadora de portfolis, Arianna és convidada als esdeveniments de fotografia més reconeguts en l’àmbit internacional com Houston Fotofest i Photolucida, Portland als EUA; Format Festival, Derby, UK; Daegu Photo Biennale, Corea del Sud; Paris Photo Lensculture Meeting Place, Lodz Fotofestiwal a Polònia, entre d’altres. És part del comitè de selecció del British Journal of Photography “Ones to Watch”, del Leica Oskar Barnack Award i del Deutsche Börse Photography Foundation Prize. Des de fa tres anys participa del nostre comitè de selecció i hi comentem el circuit del qual participa tan activament des de la nostra ciutat.

Tens una gran trajectòria situant-te a l’altra banda de la taula d’edició i de visionat. Què creus que busca un autor o autora quan se situa en aquest espai? Quina és la predisposició que et sembla més encertada en aquest entorn per a ells i per a qui visiona o edita? Continuen tenint sentit el circuit de portfoli review ara que estem tots hiperconnectats?

Jo soc molt fan dels visionats. I m’alegra molt quan fotograf@s i artistes visuals participen ensenyant la seva feina, un projecte complet o alguna cosa acabat de començar. És una manera molt eficaç de rebre feedback i de poder veure les coses des d’un altre punt de vista. En principi, m’espero que els autors, en seure a taula (real o virtual) tinguin una actitud flexible i una ment oberta. El mateix val per als visionadors, els que estem a l’altra banda, com jo, sempre a punt per ser sorpresa i aprendre del que m’ensenyen i de les seves motivacions. Com a visionadora, escolto, miro i faig moltes preguntes, de vegades provocant reaccions, per intentar creuar cables, crear noves connexions i fer voltes al projecte. M’interessa sobretot conèixer les intencions dels autors, el perquè del que volen explicar o ajudar-los, si cal, a entendre’l i comunicar-ho.

Jo els aconsello a tots, emergents, mid-career, estancats, o simplement qui vulgui confrontar-se amb experts que no són al seu circuit habitual, sortir una mica de la zona de confort i trobar altres estímuls. Crec que les persones amb què es puguin trobar als visionats, de vegades amb una petita inversió necessària, no són sempre fàcils de creuar pel món; o sigui el portfolio review és l’únic lloc on tens l’oportunitat de trobar-te amb professionals que potser viuen i treballen a un altre país, i buscar-los allà i tenir una cita amb ells podria no ser tan fàcil. La varietat de visionadors disponibles a molts festivals, més o menys propers, és un plus, una oportunitat, una riquesa; però també pot ser que no tots siguin generosos i oberts com haurien de ser quan són al costat de la taula. El visionat no és una entrevista de feina, és una trobada que pot ser mútuament útil i interessant.

Veient la teva trajectòria professional es fa difícil pensar que t’hagis volgut quedar a Barcelona. Què t’ofereix aquesta ciutat que t’hagi fet establir? Has participat activament al circuit barceloní i coneixes bé la seva idiosincràsia des del teu punt de vista, què ens falta per tenir un teixit més competitiu en el tema fotogràfic? Què creus que aporta Art Photo Bcn al circuit?

Ja, ja, ja, aquesta pregunta és difícil… Estic a Barcelona perquè quan me’n vaig anar de Milà fa uns dotze anys, buscava un lloc on la qualitat de la vida fos bona, incloent-hi el transport públic, el clima, el format humà de la ciutat! No va ser una decisió dictada per temes de feina o oportunitats professionals. És veritat que en arribar, em vaig integrar força bé al món fotogràfic Barcelonès, col·laborant amb institucions, fundacions, escoles i espais culturals. I segueixo amb col·laboracions, però és veritat que la major part de la meva activitat com a comissària i consultora es focalitza fora d’Espanya.
Seré molt honesta i oberta, i una mica crítica: crec que el teixit de la ciutat és molt ric. Hi ha realitats molt bones, alta qualitat d’oferta, i molt de potencial… però a nivell “polític” està tot una mica tancat i això impedeix que hi hagi moviment, “trànsit” d’artistes des de i feia Barcelona en un circuit més ampli. Cal obrir-se més, creuar cultures, obrir portes, arriscar una mica més sortint del que és local, del català i ser més variats en les propostes. Art Photo Bcn té aquest potencial, però com que molts esdeveniments bons aquí, li falta reconeixement des de fora, es coneix poc i això és el secret per atraure un públic i uns professionals des de fora perquè l’intercanvi sigui més circular, més complet i variat.

La teva experiència has estat intrínsecament relacionada amb festivals de fotografia de caràcter molt variat. Quines necessitats té el sector perquè la fórmula dels festivals sigui necessari? Creus que és un model que pot aportar solucions tant als autors com a les institucions?

També soc fan dels festivals. M’interessen els esdeveniments que no només creen connexions entre professionals i entre fotògrafs, però que sobretot s’obrin a un públic més ampli, i que portin la fotografia amb la potència i llegibilitat a més espectadors. Cal sortir del món i no parlar només entre nosaltres! La fotografia té aquesta capacitat de comunicar amb molts i els festivals tenen els recursos, els espais, els moments perquè això sigui possible. Jo els veig necessaris, i sempre estic feliç quan n’hi ha un de nou sempre que tingui aquesta intenció: d’ampliar la seva base de seguidors (no en sentit social) i portar el discurs visual i artístic fora dels seus espais tancats i sovint ELITISTES. No penso que sigui una “solució” sinó una opció, i una oportunitat de trobada i intercanvi.

El nostre és un festival que va més cap al concepte artístic més ampli del projecte fotogràfic. Com creus que ha evolucionat la fotografia en els darrers 10-15 anys en la seva compartimentació per gèneres? El documental s’ha tornat un món molt més obert i creatiu? Continuen tenint sentit la classificació per gèneres?

Mai no m’ha agradat gaire definir gèneres de fotografia. Clarament, ho faig quan ensenyo o quan vull explicar alguna cosa, però no ho considero com una categorització rígida. I menys els darrers anys. Jo vaig néixer “fotogràficament” amb Magnum i just després em vaig creuar i vaig créixer amb la revista Colors, dues maneres molt diferents de comptar el món, però les dues eficaces i potents. Sempre he estat fan dels llenguatges de la fotografia, i és la intenció de l’autor que marca la diferència. Per mi la fotografia documental sempre ha estat molt creativa, mira Koudelka, mira Martin Parr (per parlar de fotògrafs Magnum per exemple). El que s’ha obert més és la nostra percepció del documental, que per fi entenem clarament que no és un document tancat, un unicum, sinó una de les moltes maneres de veure, una interpretació, una visió subjectiva, un conte sobre la realitat. Més que classificació per gèneres, crec que és important que hi hagi una declaració d’intencions… o sigui, que sigui clar quines són les decisions “lingüístiques” dels autors perquè el públic no s’enganyi i pugui aprendre a reconèixer els elements portants de les imatges. Això encara és més important avui dia amb la gran proliferació d’imatges i les potencialitats de la IA. És rellevant ser conscient de les possibilitats.

En plena era de la comunicació i amb la quantitat d’imatges que ens aborden al dia sembla que estem menys sensibilitzats que mai o perdem la capacitat d’emocionar-nos. Què cerques als 8 projectes que selecciones per als nostres visionats?

No és fàcil navegar entre tanta imatge, és veritat. Una mica de “image fatigue” (o compassion fatigue com la definia Sontag) ens afecta a tots, però crec que la sensibilitat i l’emoció no és una cosa que es pugui perdre. Cal practicar-la també. Cal ser conscients que potser les històries no són noves, però original i diferent és el context, el llenguatge, l’enfocament. Cal anar una mica més enllà de la imatge mateixa. A mi m’interessa sempre molt el background dels autors, d’on vénen fotogràficament? Per què expliquen aquesta història? Per què és important per a ells? Què és del seu propi punt de vista que fa la diferència en el que expliquen? Res no és igual. Hi ha detalls, hi ha matisos. Això és el que cerco sempre. Aquesta té de peculiar aquest conte, aquesta història, aquest concepte relatat per est@ autor@? Per què és diferent/emocionant/interessant/original comparat amb altres històries semblants que ja conec? M’interessen històries properes i llunyanes, petites i grans. Jo porto la meva experiència, els meus ulls i la meva sensibilitat i això es creua amb les experiències i sensibilitats dels altres jurats, i així assegurem una selecció variada i possiblement original.

Walter Benjamin deia que els que no sabessin interpretar una imatge serien els analfabets del futur. Estem ja aquí o més enllà? Com a docent, que creus que busquen les noves generacions en la seva formació al voltant de la imatge? Per on van els seus interessos?

Jo sempre dic que s’hauria d’ensenyar fotografia a primària. Hi ha una paraula anglès que no té traducció en espanyol ni en italià: Visual Literacy. Cal saber interpretar, reconèixer, entendre, les imatges. A partir del naixement, dels orígens, tècniques i conceptuals. Això és essencial per als nostres fills encara més pel món en què estan creixent.

Girant el focus una mica més cap a tu personalment, què ha de tenir una imatge perquè et commogui?

Aquesta és la pregunta impossible. Com quan em demanen quin és el meu fotografia preferit. No n’hi ha un. N’hi ha molts. El mateix passa amb la imatge, depèn del moment (meu i global), del context (meu i global). M’interessen imatges que m’expliquin alguna cosa interessant del món en manera original, imatges que em sorprenen, que contenen significats més enllà dels elements visuals. Però sobretot m’agraden els conjunts d’imatges, les sèries, les històries, que ens obren una finestra, ens reflecteixen una realitat, i nosaltres, amb els nostres ulls humans i les nostres sensibilitats diferents, les llegim, i intentem entendre una mica més aquest món tan complex i vast.