Ares Molins Masat és una fotògrafa i docent que va participar amb el seu singular projecte Com els ulls, que no es poden veure l’un a l’altre a la setena edició del festival Art Photo Bcn amb molt bons resultats. A més de suscitar molts comentaris interessants que van crear un feedback enriquidor, tots els visionadors van destacar la frescor i alhora la profunditat i rigorositat del seu projecte. Sessió de visionats d’on va sortir amb el premi de LABASAD a través de la votació de Toni Amengual i la beca de l’Institut d’Estudis Fotogràfics a decisió d’Eduard Bertrand. Ha gaudit d’ambdós processos formatius durant el curs del 2021 al 2022 acabant recentment la seva experiència al Màster de Nova Fotografia Documental de LABASAD. Després d’aquestes experiències comentem amb ella com s’ha enriquit el seu procés, com ha estat la formació en línia i presencial i en quin punt es troba actualment.

La teva participació en el festival va ser el 2020, com vas rebre la notícia de ser premiada pel teu projecte per part d’Art Photo Bcn?

Amb molta il·lusió i amb un gran agraïment! També, amb una gran sorpresa, ja que estava ple de projectes molt interessants i no s’imaginava ser premiada amb dos dels premis.

Has realitzat recentment el Màster Online a Nova Fotografia Documental de LABASAD, gràcies a la beca que se’t va concedir com a premi a la setena edició del nostre festival. Com ha estat l’experiència d’aprendre a LABASAD?

Ha estat una experiència molt enriquidora, una oportunitat molt bona per aprofundir en la meva formació com a creadora visual/fotògrafa. Així mateix, una oportunitat per aprendre un professorat increïble.

El format en línia permet comptar amb un elenc de professionals en actiu com Toni Amengual, Bego Antón, Laia Abril o Ricardo Cases, entre molts altres. Què us ha aportat aprendre de professionals del món de la fotografia d’aquest nivell?

M’ha ofert l’oportunitat de conèixer diferents apropaments al món de la fotografia i del llenguatge visual en general. D’una banda, per aprendre de la seva manera d’enfrontar-se a la feina creativa i de l’altra, perquè cada professor ens llançava propostes de treball molt diferents, suposant un repte creatiu molt interessant, ja que ells mateixos ens feien un seguiment de les tasques. A banda dels professors, vaig tenir la sort de coincidir amb un grup de companys meravellós, molt generós i proper i de qui vaig aprendre molt, també.

Què és el que més t’ha agradat de la formació i la metodologia Online/On Live de LABASAD?

En ser Online/On Live, em va permetre poder combinar-ho amb la meva feina, amb el premi-curs de formació de l’IEFC, amb els projectes personals, etc. El format Online/On Live, a diferència de la formació autònoma en línia, és molt millor, ja que el professor i els companys estan connectats simultàniament, cosa que permet establir un diàleg ric i espontània, resoldre dubtes, compartir coneixement o referents, etc.

En què creus que t’ha ajudat més aquest màster? Com descriuries l’upgrade professional que has fet?

Cada professor ens llançava propostes de treball molt diferents, així que ho vaig aprofitar per jugar molt i provar de generar imatges de maneres molt diferents, traçar fils narratius diferents, etc. és a dir, em va obrir noves perspectives creatives que desenvoluparé amb més profunditat en un futur. A més, al Màster, hi ha assignatures relacionades amb la marca personal, les xarxes socials, el disseny gràfic, etc., que valoro molt positivament, ja que no és molt comú trobar-les en formacions artístiques i suposen una gran ajuda per saber com comunicar el teu treball.

Des de l’IEFC us permeten escollir el curs del vostre programa que bequen amb el vostre premi a Art Photo Bcn. Per què et vas decidir? Què va motivar aquesta decisió? Com va ser l’experiència? Un any de tanta formació haurà comportat una reflexió sobre el teu propi procés creatiu, com t’has enfrontat a aquesta tessitura? Què queda després de tanta intensitat formativa?

Vaig escollir el curs Protofotografia, impartit pel professor Ramón Casanova, ja que em venia molt de gust reflexionar i jugar amb els elements més bàsics per generar una imatge, perquè sentia molt interès per l’aspecte físic i experimental de la fotografia. Sent un curs impartit per Ramon, sabia que anava a aprendre i a gaudir moltíssim i així va ser. A banda, tinc amics que havien fet aquest curs amb anterioritat i m’havien parlat molt bé d’ell. Després de tanta formació queden moltes ganes de continuar treballant i explorant al món de la fotografia i les arts visuals. Suposa un xut d’energia, idees, referents, etc.

Com els ulls, que no es poden veure l’un a l’altre planteja una reflexió sobre els límits i les realitats paral·leles ni més ni menys que a l’adolescència. Com es desenvolupa un projecte que interpel·la els joves sent docent? Es qüestionaven les mateixes preguntes que tu en aquesta nova realitat duplicada? Com vas resoldre visualment aquest límit i mur que els/us separa dins d’aquestes dues realitats enfrontades?

Va ser molt fàcil i divertit treballar amb els adolescents, ja que eren els meus alumnes i hi havia confiança entre nosaltres. Els proposava si volien participar sortint a les fotos, si volien compartir amb mi les reflexions sobre l’espai i la gran majoria s’animava ràpidament. Cadascú tenia la seva manera de veure la relació amb l’altre institut i amb l’espai arquitectònic en general i de fet, les seves impressions em van permetre apreciar molts matisos que jo no havia percebut.

La manera de resoldre visualment el projecte va anar generant imatges més o menys simbòliques a partir dels conceptes clau al voltant dels quals gira el projecte, és a dir: el límit físic i la impossibilitat de visió, la dualitat i la duplicitat, la projecció de pors i de fantasies, etc. Per això, trobem personatges estranys, adolescents que desitgen veure o escoltar el que passa a l’altra banda, espais “repetits” (que corresponen a fotografies fetes des del mateix punt de vista, però des d’un institut i des de l’altre), personatges que semblen clons, etc.

El teu projecte ha format part del programa d’exposicions i activitats a les Seus Associades de la novena edició amb una mostra al Centre Cívic La Farinera del Clot i activitats diverses. Explica’ns una mica sobre la proposta a sala. Després de la formació i l’experiència d’haver exposat a l’edifici protagonista del projecte, aquesta nova posada en escena reflecteix una nova visió? Com t’enfrontes a l’espai? Recordes algun comentari sobre la teva feina a les sessions de LABASAD o de l’IEFC que hagin marcat un canvi en el teu projecte?

Quan em van proposar exposar Com els ulls, que no es poden veure l’un a l’altre a la Farinera del Clot, em vaig posar molt contenta, no només per l’oportunitat que suposava formar part de la programació de la 9a edició del festival Art Photo Bcn, sinó també perquè la sala de la Farinera és preciosa. Tot i això, la proposta també suposava un repte important per a mi, ja que havia de trobar una manera nova de mostrar el projecte, que fos honesta amb el mateix i respectuosa amb la sala. De fet, Com els ulls, que no es poden veure l’un a l’altre continuava exposat a Cardedeu, a la mateixa tanca que separa/uneix els dos instituts protagonistes del projecte (està exposat allà, de manera permanent, des d’abril del 2020), i sentia que l’havia d’exposar d’una manera nova a La Farinera.

Vaig decidir donar molta importància a la sensació espacial, per connectar l’espectador amb el concepte de límit arquitectònic. Tenint en compte que el punt de partida del projecte era el límit físic, vaig dissenyar la proposta expositiva generant barreres físiques i això es va traduir en un total de deu estendards dobles de gran format composts per diverses fotografies cadascun. Generar aquestes columnes d’imatges gegants també em permetia oferir a l’espectador la impossibilitat de veure tota l’exposició de cop i que, passejant entre les imatges, descobrís diferents relacions formals entre elles. El joc i la curiositat van ser, també, elements que vaig tenir molt en compte a l’hora de projectar la posada en sala. Així mateix, respectar la verticalitat dels elements arquitectònics de la sala de la Farinera va ser un component indispensable perquè tant l’espai expositiu com l’exposició es complementessin.

És clar que tant la formació a LABASAD com a l’IEFC m’han influït en la manera d’enfrontar-me a la meva feina i com mostrar-ho, suposo que dotant-lo d’un criteri més madur i tenint més referents al cap. Podria destacar les classes de Laia Abril del Màster del LABASAD, per exemple, en què va posar l’accent en la importància de trobar formes diferents per mostrar un mateix projecte, adaptant-lo cada vegada, ja es tracti de diferents sales expositives o als diferents formats ( instal·lació expositiva, publicació, format audiovisual, etc.).

Mirant cap a nous horitzons, en quin punt et trobes ara mateix? Ha estat aquest any de formació un revulsiu extra per iniciar nous projectes i camins? Com veu Ares la seva pròpia producció després de Com els ulls?

Ara mateix, estic revisant el meu arxiu, treballant en projectes que vaig començar durant el màster, rellegint les meves llibretes d’apunts i recuperant idees que tenia escrites, a veure cap on em porten.

Per acabar la pregunta obligada: què ha de tenir una imatge perquè et commogui?
Sento especial interès per aquelles imatges que no es descobreixen d’un sol cop, que tenen una mica de misteri i que et permeten imaginar, projectar-hi les teves pròpies vivències, fer-hi interpretacions lliures, etc.