Ainhoa ​​Valle és fotògrafa, docent i terapeuta. Investiga des de la seva experiència com a docent i els seus projectes personals com l’art transforma les persones en l’àmbit individual i col·lectiu, per això el seu interès cap a la fotografia i la creativitat com a generadora d’una consciència de canvi social. Entre els seus projectes s’uneixen temàtiques que toquen per dins, tant a qui els contempla com a qui en participa, amb una intensitat de transformació palpable a les seves imatges. Des del procés de dol després de la mort del seu pare a Donde el río DESCANSA a Matriz cero on afronta un diagnòstic d’endometriosi fins al seu projecte sobre la dansa butoh del Japó amb Butohgrafies, els projectes d’Ainhoa ​​destil·len una personal manera d’afrontar i desenvolupar temàtiques amb un tacte universal que no deixa indiferent. Trauma, dol i identitat articulen el centre d’atenció d’aquesta fotògrafa íntima i essencialista, però alhora com a altaveu de temàtiques universals.

S’incorpora a aquesta onzena edició com a protagonista del taller central d’Art Photo Bcn. Un taller de tres sessions enfocat a l’autoria i la facilitació a través de l’experiència personal amb la fotografia, el cos i la metàfora com a eines de treball. Comentem amb ella sobre aspectes variats de la pràctica fotogràfica, del circuit i de la proposta de taller.

Com arribes al món de la fotografia i de la teràpia Gestalt?

Sempre he estat molt visual i m’ha interessat la imatge a tots els seus àmbits.
A la carrera vaig estudiar una assignatura de fotografia analògica i em va enganxar, però va ser en el meu viatge a l’Índia el 2004 quan em va acabar de fascinar.
El ritme lent i caòtic del país i la fotografia analògica em van ensenyar a asseure’m en un chai shop al carrer hores a observar la vida passar. Crec que allà vaig aprendre molt més de conceptes bàsics de fotografia del que em puc imaginar: a mirar, a entendre la llum, enquadrar, a donar ritme a una seqüència, a adonar-me de tot allò que queda fora de camp, allò que està, però no es veu … Per fer una bona fotografia més que no pas l’estètica cal observar la vida, i viure-la. Una de les primeres sèries que vaig fer es deia “El que dura un chai”: Eren fotos de totes les persones, vaques, monjos, mares, nens, rickhsaws i situacions que anaven passant en aquests 10 minuts davant meu càmera: L’Índia dins d’un got de chai.

Com va ser la formació Gestalt?

La formació a Gestalt va ser el motor per tornar a Barcelona després de molts anys fora del país. És una teràpia humanista que beu de moltes fonts, entre elles algunes orientals com el budisme, el taoisme… Em va ajudar a integrar i traduir al llenguatge occidental molts conceptes, pràctiques i experiències que havia viscut a l’Índia i necessitava ressituar a la vida aquí a Europa. Em va donar eines per estar millor i per poder acompanyar altres persones a viure amb més benestar. Va recordar-me de manera molt clara que tot és un procés, que estem en una constant evolució i això sens dubte ha afectat la meva manera d’entendre el mitjà fotogràfic i des d’on em relaciono: la vida no és una imatge fixa.

Quin canvi de paradigma va introduir a la teva manera de fer fotografia i d’entendre-la?

Em poso el vestit de fotògrafa de vegades i d’altres el de facilitadora de processos personals a través de la fotografia. I més que la Gestalt, que també, va ser la dansa butoh la que em va capgirar quan la vaig descobrir el 2008. El seu impacte em va posar primer en contacte amb la meva respiració, amb el meu propi cos i em va fer tombar la mirada cap a dins. Això va fer començar a relacionar-me de manera molt diferent amb mi, amb l’altre i amb el món. Em va posar la vida i la mort davant, com una mateixa moneda i això ha estat una constant al meu treball fotogràfic. Aquest contacte amb el cos i amb la meditació m’han donat l’oportunitat de sintonitzar amb el meu ritme més pausat, cosa que influeix també en els meus propis processos creatius. Crec que és fonamental que cadascuna trobem el nostre equilibri a l’hora de crear i de fer els nostres projectes, sense pressa, sense accelerar, sense necessitat d’arribar a cap lloc.

En quin moment una llicenciada en Ciències de la Comunicació fa un gir cap al fet autoreferencial d’una manera sistemàtica?

Més que d’una manera sistemàtica, crec el meu gir es va coent a foc lent des de molt abans fins i tot de ser-ne conscient. Ja a la universitat el 2003 vaig fer el projecte de fi de carrera sobre dones artistes oblidades al s. XX, centrant-me sobretot en les veus dels 70. La investigació sobre la vida i l’obra d’artistes com Martha Rossler o Ana Mendieta em volen el cap, afecten la meva manera d’entendre el món i el de la fotografia, per descomptat. M’adono que el que és personal és polític i de la força que té la primera persona i la imatge per trencar els discursos dominants i portar la fotografia a altres espais en què es converteix en un motor de canvi i no només en un fi en si mateixa. Aquestes autores posaven el seu cos al centre de l’obra, donaven importància i valor a la seva biografia després de segles d’haver estat invisibilitzades i construïdes pel filtre de la mirada masculina. I la realitat que em vaig trobar a la universitat és que cap professor no volia portar-me el projecte; va ser per fi, la professora d’antropologia, l’única que mostro interès i va veure aquesta investigació tan necessària. Les petites històries són part de la gran història i el món no és món per a mi, sinó que s’escriu la història completa. Sempre hi insisteixo: la fotografia ha de ser un acte d’amor i de resistència per no oblidar aquestes, les nostres petites grans històries. Queda molt per caminar, però crec que al món gràcies als moviments feministes dels darrers temps ha començat a florir una cosa molt potent en aquest país on s’estan qüestionant els desequilibris de poder, col·lectivitzant els sabers, la idea d’autoria, els valors d’ús de la imatge i la revisió de la història amb una nova mirada, tan necessària d’actualitzar cada tant.

El viatge a l’Índia va marcar la teva manera d’entendre la fotografia. Has viscut a Barcelona durant un llarg període i ara et situes de tornada a Astúries. Com ha estat aquest canvi d’entorns? Aquest espai es reflecteix en la teva manera d’afrontar els projectes d’autoria personal?

Viure a l’Índia, Anglaterra, Lisboa, Berlín, Barcelona… m’han permès conèixer persones, cultures i models molt diferents de ser al món. Vaig créixer a Astúries, vaig estudiar a Salamanca fins que vaig viatjar a l’Índia a 22 anys. Un viatge que va durar més de set anys i que va despertar un esperit nòmada en mi. Hi vaig arribar i vaig pensar: “A mi m’han explicat la versió curta del conte. El món és ple d’infinites possibilitats i maneres de viure!” I és en aquest canvi radical que també em porta a tenir una manera diferent de posar-me en relació amb les persones, els projectes, la vida. Un pensament en moviment està més allunyat dels límits, el començament i el final es tradueixen en un succeir constant. I en aquest nomadisme trobo una metàfora d’aquell anar i venir que m’ajuda a mirar els projectes des d’una proximitat més profunda i em dona la distància per poder-hi tornar amb espai i temps.

Crec que aquest pensament “nòmada” a l’hora de fer front als projectes m’ha ajudat a ser més porosa i menys purista amb el medi a l’hora de deixar-me influir per altres disciplines i no ser tan “fotògrafa”: el butoh, la poesia, la literatura, la dansa, l’antropologia travessen la meva mirada tot el temps. Els projectes i les imatges són com a éssers vius que van canviant, succeeixen, es mouen també, mai no s’acaben. Cada cop que les mirem les creem de nou. Les fotografies són vives, i nosaltres: no som, succeïm. Viatjar m’hi ha ajudat, a passar.

Com integres el que passa fora per analitzar què passa per dins? Els teus projectes són intimistes i introspectius, però es veu en la teva trajectòria un clar condicionant del paisatge i aquest interès cap al fet col·lectiu d’una manera poètica. Com es conjuguen tots dos aspectes?

Per mi la fotografia és una trobada constant: amb mi i amb l’altre; em permet sobretot gaudir de la bellesa d’això que passa fora que és la llum, d’aquesta matèria tan senzilla, però tan increïble que ens permet viure i escriure-hi imatges. Faig fotos pel plaer de fer-les, de vegades no necessito tornar a mirar-les. Els projectes, però, sorgeixen d’una necessitat, hi ha alguna cosa que em travessa per dins: em porta a fotografiar d’una manera més instintiva i després revisito, investigo comparteixo… La fotografia és el mitjà que m’ajuda a ordenar, anomenar i visibilitzar relats de mi història de vida difícils de pair. M’importa més el significat que el contingut de la imatge. En diversos projectes m’ha servit per construir un relat i sostenir-me en aquesta narrativa en moments de molta vulnerabilitat. La meva manera de poder acostar-me a una ferida oberta és mitjançant un llenguatge poètic; resignifico el paisatge i el que em passa dins el porto fora a través de la metàfora i els torno una extensió del meu propi cos.

Els teus projectes han pres formes diferents, des de fotollibres a exposicions i potents audiovisuals. Com és aquest procés de materialització tan variat sense perdre intensitat ni missatge?

En la majoria dels meus projectes crec que les temàtiques en si mateixes són intenses (mort, malaltia, dol) però és clar que cada projecte necessita materialitzar-se, pensar-se i editar-se de manera diferent i encertar amb el suport perquè no perdi la força. Per mi el multimèdia és el que més s’acosta al que necessito. M’interessa molt tot allò que li aporta. Tant a Butohgrafies, com a Matriu zero, sobre l’endometriosi, i On el riu descansa, sobre el dol per la mort del meu pare, necessitava més elements, són una mena de cant d’amor a la vida i la paraula, la veu i la música em permet generar una atmosfera més orgànica i amb més matisos. El multimèdia em sembla un format que potencia molt el discurs i el que vull transmetre i té la força per apel·lar directament a l’emoció de l’espectador.

Parles moltes vegades a la corporalitat de qui fa la imatge, a més a més de qui se situa davant de la càmera, però com és aquesta presa de corporalitat d’un projecte?

Vivim en una societat on estem cada vegada més desconnectats dels nostres cossos, de fet, amb l’ús de les noves tecnologies estem vivint una mena de desconnexió i “descorporització”. Sembla que el cos ha de cridar, ha de fer mal perquè l’escoltem. Hi ha una paraula en anglès, “embodiment” que es traduiria com encorpar, corporitzar, encarnar que és la sensació d’estar dins del teu cos i sentir-ho.
Per mi el cos és la casa que habito, un lloc que visc com una caixa de ressonància i des d’aquí em relaciono amb el món. Quan veig que me’n vaig, que entro al pilot automàtic on em porta només la meva part més mental, no hi soc present, torno i em serveixo del meu cos per tornar. Per donar corporalitat a un projecte com bé dius, per habitar-lo primer t’has d’habitar tu. I aquesta és una de les coses que fem als tallers: habitar-nos, habitar les imatges per habitar el procés. Ens han ensenyat a construir-nos des del pensament, a pensar-ne els processos. “Penso, després existeixo”. Per mi el que és revolucionari està a incloure també un “Sento, després existeixo.”

Al taller que ens proposes s’utilitza imatge, paraula i cos sota el títol Corpografies. Anatomia d’una imatge D’on sorgeix el títol?

El títol sorgeix de la idea de mirar les fotografies com a cossos que són vius. Així les penso i així les sento. El cos és una cosa que és al centre de la meva obra i referir-me al punt anatòmic d’una imatge la dota d’un significat més ric tan sols d’anomenar-la. Els meus pares han estat metges i el Harrison, el manual de principis de medicina interna ha estat més que la bíblia a casa meva. I també hi ha una picada d’ullet a la feina tan necessària premiada en l’edició passada de la meva companya Rita Puig-Serra.

Què implica aquesta triple condició en un projecte fotogràfic?

En un projecte fotogràfic (o de vida) perquè funcioni hi ha d’haver coherència entre allò que una pensa i diu, allò que sent i allò que fa. Amb la fotografia alineem la paraula-cos i la creació d’aquesta imatge. Els projectes més coherents que conec compleixen aquests tres nivells. Després ja no entro entre la coherència de l’artista i la seva obra que és un altre meló per obrir en una altra entrevista, ha, ha, ha.

Quina és la via per desfer un bloqueig o posar-lo de part d’una mateixa per construir-hi? Com animaries algú que té dubtes sobre el taller que proposes?

La via per a mi és la confiança, com en gairebé tot. La confiança i la llibertat de poder ser sense judici ni necessitat de semblar. Que la fotografia ens ajudi a posar l’atenció en allò que ens faci més lliures: Crear sense judici des del joc, l’escolta, el que és intuïtiu… que les persones sentin i s’adonin que la seva veu és tan important com la de qualsevol.

Quin és l’objectiu final d’aquestes tres sessions?

Un dels objectius d’aquest taller és que la gent connecti i habiti el cos per començar a construir els imaginaris des de cadascuna i des del seu ritme. Un altre dels objectius és poder crear un espai segur on les persones se sentin còmodes i es donin l’espai per imaginar-se, explorar-se i investigar amb una mirada més amable. Des d’aquí, des del fàcil. I també que les participants s’emportin preguntes que siguin motor i espai per obrir noves vies d’autoindagament i ampliïn la caixa d’eines a l’hora de generar una narrativa visual pròpia i de vida.

Com s’ajuda un autor o autora a trobar la mateixa veu per potenciar la seva creativitat en funció de les seves necessitats?

Crec que la millor manera és acompanyar-lo per poder contactar amb les seves necessitats reals, des d’una mirada sense judici i deixar-lo sense pressa, cosa que és i no marcada per les necessitats del mercat de l’art.

Per acabar la pregunta que fem a tots els entrevistats, què ha de tenir una imatge perquè et commogui?

Una imatge perquè em commogui ha de tenir veritat.