cerrar

anterior MONOCROMS siguiente

Adrià Goula

Del 3 al 26 de setembre CC GUINARDÓ, Ronda Guinardó 113, Barcelona

GREEN P336CPEACH PUFF P719C IIBLACK P7C

Adrià Goula mostra la fotografia com un objecte independent i autosuficient, i no només com una finestra a una altra realitat. Li interessa que la mirada no travessi la imatge, sinó que quedi retinguda en la mateixa fotografia, en la mateixa impressió fotogràfica. Sortir de la finestra perspectiva, o potser millor, no entrar en cap altre espai. Aquesta proposta pretén confrontar a l’espectador amb una imatge que no li permet escapar i que li proposa recrear-se en la bellesa del que és real, l’imperfecte.

MONOCROMS és, al mateix temps, imatge i metàfora de tot això. Va començar amb la trobada, en un viatge per Estats Units, d’aquests edificis amb les portes i finestres tapiades. Molts d’ells pintats d’un sol color per camuflar l’eliminació de les obertures. La crisi ens aïlla, ens tanca sobre nosaltres mateixos i hem d’amagar-nos en falses aparences per a no mostrar el drama interior. Efectes d’aquesta crisi i també d’un antic impost que grava el nombre i dimensió de les obertures de les indústries. No podem veure l’interior, tot el que ens deixen veure és aquestes superfícies maquillades que no poden evitar que imaginem els drames que amaguen.

Una crisi ens debilita, fa que ens sentim vulnerables i que ens tanquem sobre nosaltres mateixos, ens aïlla. Aquests edificis mimetitzen aquesta actitud. Unes façanes abans obertes i plenes de finestres, són ara impenetrables, hermètiques i totalment opaques. Totes pintades, senceres, d’un mateix color, com per vetllar el que hi ha sota, per dissimular, com un maquillatge. De vegades una petita obertura recorda que darrere d’ella hi pot haver encara algú.

Una arquitectura es queda sense profunditat, com un baix-relleu. Els teatres romans recreaven arquitectures fictícies a partir de construccions bidimensionals que funcionaven com a teló de fons; aquí aquests edificis es converteixen també en una escenografia, aquesta vegada d’una ciutat fantasma.

Els murs es converteixen en una mena de joc de construcció infantil, com un muntatge amb diferents tipus de maons, que es combinen entre ells de diferents formes per acabar igualment omplint tot l’espai i no deixant cap buit. Com una mena de tetris arquitectònic. Tota la distribució de la façana perd el seu sentit, esdevé una traça del que va ser aquell edifici, en una memòria estampada a la façana cega.

En aquestes fotografies no podem entrar, ens frena la frontalitat i impermeabilitat de la imatge. Vam quedar atrapats en un estret espai entre el nostre món i l’altre, que es converteix en impenetrable. La potència d’aquestes estructures ortogonals i el seu color unitari redueix l’espai de la fotografia per convertir-lo gairebé en un element bidimensional, i físic, penjat davant del nostre. Un element amb una gran càrrega formal i gràfica, que fa que la imatge vibri entre el figuratiu i l’abstracte.